dilluns, 6 de febrer del 2017

El 5è aniversari de la GIOrquestra (5 de febrer de 2017)

A sobre la meva taula una partitura em parla d'uns temps llunyans, quan sovintejaven editorials de partitures, i totes eren una aventura amb pocs anys de vida. Ara ningú no se'n recorda d'això d'una forma vivencial, tots hem conegut els grans noms que ens han subministrat partitures i llibres de música al llarg de tota la nostra vida. Hi va haver un temps al qual el nom de Sobrequés i Reitg, que orgullosament porta aquesta partitura meva, era a Girona l'orgull musical de la ciutat. "Sobrequés & Reitg - 11 Ciutadans 11 - Música, pianos i instruments - Dipòsit exclusiu per a la venda a la província de Girona de la música de la Casa Editorial Vidal Llimona i Boceta", deien els anuncis a la premsa. I en lletra més petita afegien: "Representació exclusiva de les importants cases editorials: Vidal Llimona i Boceta, de Barcelona - Genecio Verturini, de Florència - B. Schott's Söhne, de Mainz - Carish i Janichen, de Milà - Marcello Capra, de Torí - Schubert i Cia, de Leipzig". Al capdavant, en Tomàs Sobrequés i Masbernat (1878-1945), violoncel·lista i compositor gironí, l'home que subministrava partitures al meu avi, en Salvador Rebés, qui vivia també al carrer Ciutadans de la ciutat.

Tomàs Sobrequés va portar a l'Enric Granados a Girona, volia ell demostrar que Girona podia ser una ciutat important en música i va jugar-se els seus diners fent anar a la ciutat al compositor i pianista de renom del moment. Era l'any 1905, i encara que Granados no havia estrenat les obres que més es recorden d'ell avui en dia, les Goyescas, ja era un compositor de gran fama i reconeixement a tota Espanya, i aviat ho seria a França també. Granados va tocar al Teatre Principal de Girona el 15 d'octubre de 1905, presentant els seus arranjaments de sonates de Scarlatti, i peces de Beethoven i del seu estimat Chopin. També va fer Granados concerts a altres indrets a les comarques gironines, com ara a Sant Feliu de Guíxols, la vil·la on va néixer en Juli Garreta, i a Puigcerdà, al Casino Ceretà ...

Però bé, aquestes són coses de més enllà de cent anys, però Girona continua treballant per trobar un espai important per a la música clàssica, no només en esdeveniments amb solistes, sinó també amb la seva gran formació orquestral, la GIOrquestra, dels germans Jaume i Marcel Sabaté i Reixach. Ara aquesta formació ha fet el seu cinquè aniversari, celebrat amb un magnífic concert a l'Auditori de Girona, i ha estat un concert on les tres obres interpretades ens explicaven una lluita particular, com bé ens va saber fer veure en Xavier Chavarria, presentador del concert pels espectadors de l'auditori i per tota Catalunya (i més enllà) a les ones de Catalunya Música. La primera obra, la Simfonia No.5 de Ludwig van Beethoven, representa la lluita contra l'amargura de la seva definitiva sordesa, la segona obra, el poema simfònic Núria de l'Albert Guinovart, representa la lluita que tots hem de fer contra la malaltia del càncer, i la tercera, l'Obertura 1812 de Piotr Ílitx Txaikovski, representa la d'un poble per la seva independència i la seva existència com a poble. Tres lluites, tres formes musicals, tres conceptes de l'orquestració ben diferents.

De la 5a de Beethoven vaig parlar en aquest blog, ja fa temps, tot explicant el que per a mi representa, com podeu veure aquí. Hi ha una certa tensió en el meu estat d'ànim segons abans que comenci a sonar, l'entrada de l'orquestra diu molt de com serà el desenvolupament de l'obra, i desitjant el millor sempre tinc una certa por de no trobar-ho. Ahir vaig veure el gest ràpid d'en Marcel Sabaté, i la resposta de l'orquestra amb una petita vacil·lació... o potser m'ho va semblar a mi. El primer moviment va continuar amb un seguit d'aquestes petites vacil·lacions, com si l'orquestra lluités per trobar la bona temperatura. I la van trobar, fent una interpretació remarcable a partir del segon moviment, per a mi un dels més intel·ligents de la música del romanticisme inicial. La joguina del tercer moviment va sonar perfectament equilibrada i sensual, i el trànsit del tercer moviment al quart magnífic, brillant. Un canvi de tempo molt ben controlat, que va donar pas a la recollida de temes que en definitiva és aquest quart moviment, amb brillantor, enlluernador, i sublim en la interpretació. Grup per grup, cordes, vent fusta, vent metall i percussió, el resultat va tornar a demostrar un fet que potser ja no hauríem d'esmentar: la consolidació de la GIOrquestra com un bloc amb projecció més que notable.

La proposta arriscada de la vesprada va ser el poema simfònic Núria de l'Albert Guinovart, arriscada no pel compositor ni per l'obra, sinó perquè estrenar una obra al ben mig de la 5a de Beethoven i la 1812 de Txaikovski és un risc: el de què es parli molt dels grans compositors i la teva estrena passi una mica com de costat. Però no va ser així, primer per una molt bona preparació de l'ambient, tot explicant al públic el per què de la composició, que podeu veure aquí, i després perquè l'obra es va fer mereixedora de molts aplaudiments i va agradar a tothom. L'inici de l'obra descriu el xoc emocional de la persona en el moment al qual li comuniquen que pateix la malaltia del càncer, i és exactament un xoc musical, expressiu, colpidor, gairebé explosiu, i que Guinovart no repeteix ja al llarg del poema simfònic, com crec que hauria d'haver fet, almenys des d'un punt de vista formal: la repetició del tema és el que fixa la seva importància, musicalment parlant. És com l'inici del "Així parlà Zaratustra" de Richard Strauss, aquella magnífica introducció que de ben segur tots coneixem, amants de la música i del cinema, i que es repeteix un cop més al poema simfònic.

Núria és una obra que cal tenir molt en compte, no és una pàgina per a oblidar, però com moltes de les obres que veuen la llum (o el so, millor dit) d'autors vius (i més d'autors vius i catalans) corre el risc de ser oblidada. Tant de bo no sigui així! I tant de bo es pugui enregistrar el DVD del concert, perquè aleshores jo no ho oblidaré.

La 1812 de Txaikovski en mans de Marcel Sabaté i de la GIOrquestra va sonar estructuralment sòlida, sense escletxes, sense entrebancs, sense retrets, majúscula, immensa. La GIO va sonar com mai, i és que, i no és el primer cop que ho dic, sembla com si l'orquestra estigués enamorada de la música de Txaikovski. I aquí sí que cal destacar la boníssima i fonamental participació d'un grup d'instrumentistes: el vent metall. Aquesta obra poc davallar amb un grup metall poc inspirat, i ahir la GIO va comptar amb els millors. Bon ritme, bons contrastes, plans sonors ben dibuixats, aquest confrontament entre l'ànima del poble rus, representada per la pregària inici del camperols, i més tard els exèrcits, representats pels himnes nacionals a càrrec del vent metall, La Marsellesa francesa i el Déu salvi el Tsar rus, en mans de la GIO va agradar a tothom, i va convèncer a tothom.

I puc dir que tots plegats, metalls, fustes, cordes i percussions, van estar a aquella alçada que et fa sentir orgullós de l'orquestra de la ciutat a la qual va néixer el teu pare, i a la que Tomàs Sobrequés va portar a l'Enric Granados al Teatre Principal.

Enhorabona, pels 5 anys d'història, per la vostra trajectòria, pel recolzament assolit de públic i institucions... però sobretot per la vostra bona feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada